El dret de les persones a gaudir d'un medi ambient adequat

L'article 45 CE, dedicat al medi ambient, estableix el dret de les persones a "gaudir d'un medi ambient adequat (...), així com el deure de conservar-lo" i fa un mandat als poders públics que a vetllar per la "utilització racional de tots els recursos naturals, amb la finalitat de protegir i millorar la qualitat de vida i defensar o restaurar el medi ambient, recolzant-se en la indispensable solidaritat col·lectiva".

A més de l'obligació que tenen les administracions públiques i els particulars de respectar i no agredir el medi ambient, aquest article proclama amb tota claredat aquest deure col·lectiu de totes les persones a tenir cura de la terra.

L'ús social de la propietat

Un dels debats més rics i inacabables en el món del dret és precisament el que gira al voltant del contingut del dret de propietat. Aquest contingut ha sofert notables canvis des de l'original concepció del dret romà fins a la concepció actual.

En el dret romà, es considerava que el dret de propietat era il·limitat: el propietari tenia uns drets, textualment, “d’usar i abusar” de l'objecte sobre el que recau la propietat. Els límits de la finca, a més, incloïen el vol “fins al cel” i tot el subsòl “fins als inferns”.

Des del dret romà fins a la concepció actual, el dret de propietat ha anat trobant alguns límits. Aquests límits obeeixen als drets dels tercers i de la societat davant els de la propietat, buscant un equilibri sovint difícil de trobar: servituds forçoses (aigües, pas, aqüeducte,...), planejament urbanístic, figures jurídiques de protecció (Parc Nacional, Parc Natural, Espai d’Interès Natural,...), domini públic, etc.

En l’actualitat, continua sense haver un acord jurídic ni social unànime sobre quin és el contingut essencial del dret de propietat, és a dir, sobre fins quin punt és una potestat absoluta sobre el seu objecte, el qual pot ser excepcionalment limitat per causes d'interès públic, o bé un conjunt de facultats concretes que la llei atribuieix al propietari en funció de la naturalesa de l'objecte.

Si observem el què ens diuen la Constitució Espanyola i els codis civils espanyol i català, veurem que la Constitució expressa clarament que el contingut del dret de propietat s'integra per un conjunt de facultats i obligacions que ha de dependre necessàriament de la naturalesa de la cosa objecte d'aquesta propietat i la seva utilitat social:

- Art. 33 de la Constitució Espanyola: “1. Se reconoce el derecho a la propiedad privada y a la herencia. 2. La función social de estos derechos delimitará su contenido, de acuerdo con las leyes. 3. Nadie podrá ser privado de sus bienes y derechos sino por causa de utilidad pública o interés social, mediante la correspondiente indemnización y de conformidad con lo dispuesto por las leyes.”

En canvi, tant el Codi Civil espanyol com el Llibre V del Codi Civil de Catalunya, recentment aprovat, semblen partir de la concepció d'un poder absolut que pot ser limitat per la llei:

- Art. 348 del Codi Civil espanyol: “la propiedad es el derecho a gozar y diponer de una cosa sin más limitaciones que las establecidas en las leyes. (...)”. Tot i que la forma en què s'expressa denota el seu caràcter residual o excepcional, el Codi Civil espanyol ja preveu límits legals al dret de propietat. residual, imposa límits legals al dret de propietat, uns límits que, en relació amb la Constitució, hauran de ser en benefici de la utilitat social de la cosa objecte del dret de propietat.

- Art. 541-2 del Codi Civil de Catalunya: "Les facultats que atorga el dret de propietat s'exerceixen, d'acord amb llur funció social, dins dels límits i amb les restriccions que estableixen les lleis." Aquest text, aprovat pel Parlament de Catalunya el 10 de maig de 2006, recull ja plenament el concepte d'ús social de la propietat establert per la Constitució Espanyola.

El dret civil és aquella part del dret que regula les relacions entre les persones, en general, i en particular la personalitat jurídica, les relacions familiars, la successió en cas de mort, les obligacions i contractes i els drets reals. Per a la custòdia del territori és d'interès la regulació de les obligacions i contractes i els drets reals (anomenats en conjunt dret patrimonial) i en part també el dret de succesions.

El dret civil espanyol es troba en general recollit al Codi Civil espanyol, es excepció d'algunes lleis civils especials que regulen aspectes diversos no recollits al Codi Civil. A Catalunya i a d'altres comunitats autònomes, existeix un dret civil propi que és d'aplicació prioritària, de forma que el dret civil espanyol queda com a supletori en allò que no estigui regulat pel dret civil propi.

El dret civil català

El dret civil català parteix de diverses institucions històriques, inexistents en ele dret civil espanyol, que amb l'arribada de la democràcia van ser recollides per la Compilació de dret civil de Catalunya (Llei 13/1984, del 20 de març, sobre la Compilació de dret civil de Catalunya).

A partir del seu ús i de les necessitats de la societat catalana, les institucions civils catalanes es van anar desenvolupant en codis de successions i família, la llei d'unions estables de parella i diverses lleis que regulaven els drets reals. La voluntat final del Govern català, però, ha estat promulgar un Codi Civil català complert, incloent aquelles institucions recollides a la Compilació i les diverses lleis civils catalanes i regulant de nou les que no hi estan incloses. Una peça clau per a dur a terme aquesta tasca és l'Observatori del Dret Privat de Catalunya, creat pel Decret 13/2000, del 10 de gener, de reestructuració parcial del Departament de Justícia, i format per un consell rector, una direcció executiva i una comissió de codificació, amb la finalitat, entre altres, que actuï com un instrument especialitzat de l'acció política del Govern en matèria de dret privat.

El Codi civil de Catalunya s'estructurarà en sis llibres (o apartats) que regularan cadascuna de les matèries integrants: Llibre I, disposicions generals; Llibre II, la persona i la família; Llibre III, la persona jurídica; Llibre IV, les successions; Llibre V, els drets reals; i Lliber VI, les obligacions i contractes. Actualment, estan vigents els codis de successions (Llei 40/1991, del 30 de desembre) i família (Llei 9/1998 de 15 de juliol), que en el futur han de construir els Llibres II i IV del Codi Civil català, respectivament, i ja estan promulgats el Preàmbul i el Llibre I, a la Llei 29/2002, de 30 de desembre (anomenada 1a llei del Codi Civil de Catalunya), i el Llibre V, a la Llei 5/2006, de 10 de maig (anomenada 2a llei del Codi Civild de Catalunya).

Els drets reals limitats

Una de les parts del dret civil més interessants per a la custòdia és la relativa als drets reals, que és precisament la que queda més ben regulada després de l'aprovació del Llibre V del Codi Civil de Catalunya.

Els drets reals són drets que es constitueixen al voltant d’una finca a partir d’un acord de voluntats o d’una situació jurídica que els fa néixer obligatòriament. El principal dret real que existeix és el dret de propietat (ple domini), que integra totes les facultats relatives a la finca, però també existeixen drets reals de caràcter limitat, que consisteixen en facultats concretes (gaudir, prendre els fruits, aprofitar, passar,...) que van despullant de facultats el dret de propietat (convertint-lo en la “nua propietat”).

La gran diferència (i avantatge) dels drets reals limitats respecte d’altres drets que es puguin tenir sobre una finca (arrendament, cessió d'ús,...), és que els drets reals s’inscriuen al Registre de la Propietat i, per tant, van lligats a la finca, és a dir, mantenen els seus efectes malgrat la finca canviï de titular, per la qual cosa aporten una gran seguretat jurídica.

La normativa sectorial, també anomenada dret administratiu, són totes aquelles disposicions que els governs estatal i autonòmic disposen per a la regulació dels diversos aspectes de la vida en relació a la col·lectivitat: activitat econòmica, urbanisme, lleure, recursos naturals, patrimoni, residus, etc.. La normativa sectorial és sempre molt extensa, dispersa i en constant revisió, per la qual cosa és complexa de conèixer i entendre si no és dintre d’un àmbit concret en el qual estiguem molt acostumats a treballar.

La normativa sectorial afecta a la custòdia del territori des de molts àmbits (usos del sòl, figures de protecció, incentius i ajuts, etc.). A continuació us en fem un llistat de les normes més importants amb que hem anat treballant fins al dia d’avui. Noteu que no és un recull exhaustiu i que per tenir una visió complerta cal conèixer també la seva normativa de desenvolupament (decrets, ordres...). La legislació indicada en català és legislació catalana, mentre que la indicada en castellà és legislació estatal.

Data d’actualització 21.8.2006

• Normativa d’espais naturals: regula la declaració de reserves naturals privades, així com la regulació i els ajuts que poden aplicar-se a les finques que es troben dintre un espai d’interès natural declarat per una entitat pública.
• Ley 4/1989, de 27 de marzo, de conservación de los espacios naturales y de la flora y fauna silvestres.
• Llei 12/1985, de 13 de juny, d’espais naturals.


• Normativa agrària i forestal: s’hi poden trobar reconeguts alguns ajuts o avantanges jurídics per a la gestió de finques rústegues compatible amb la seva conservació.
• Ley 26/2005, de 30 de noviembre, por la que semodifica la Ley 49/2003, de 26 de noviembre,de Arrendamientos Rústicos
• Ley 49/2003, de 26 de noviembre, de arrendamientosrústicos
• Llei 18/2001, de 31 de desembre, d’orientació agrària
• Ley 19/1995, de 4 de julio, de modernización de las explotaciones agrarias
• Ley 3/1995, de 23 de marzo, de vías pecuarias
• Decreto 118/1973, de 12 de enero, por el que se aprueba el texto de la Ley de reforma y desarrollo agrario
• Decreto 2059/1974, de 27 de junio, por el que se regula provisionalmente el procedimiento de concentración parcelaria de carácter privado establecido en el artículo 240, apartado II, de la Ley de reforma y desarrollo agrario
• Llei 6/1988, de 13 de març, forestal de Catalunya
• Ley de montes de 1957


• Normativa de caça i pesca: útil per a la inclusió / segregació (declaració de refugis de fauna salvatge) de finques a / dels vedats.
• Ley 1/1970, de 4 de abril, de caza
• Decreto 506/1971, de 25 de marzo, por el que se aprueba el Reglamento para la ejecución de la Ley de caza de 4 de abril de 1970

• Normativa d’ordenació del territori: determina les facultats de la propietat respecte la seva finca, en funció de la qualificació del sòl.
• Decret legislatiu1/2005, de 26 de juliol, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei d’urbanisme
• Llei 8/2005, de 8 de juny, de protecció, gestió i ordenació del paisatge


• Normativa d’aigües: cal tenir-la en compte per als espais naturals de ribera i costes, ja que tenen una regulació diferenciada de la resta del territori. Les costes i riberes, d’altra banda, són llocs especialment interessants per a la custòdia, ja que hi trobem sovint hàbitats d’especial valor. Així aquesta legislació sectorial pren una rellevància encara més gran.
• Decret legislatiu 3/2003, de 4 de novembre, pel qual s’aprova el Text refós de la legislació en matèria d’aigües de Catalunya
• Real Decreto Legislativo 1/2001, de 20 julio, por el que se aprueba el texto refundido de la Ley de aguas.
• Ley 22/1988, de 28 de julio, de Costas
• Real Decreto 927/1988, de 29 de julio, por el que se aprueba el Reglamento de la Administración Pública del Agua y de la Planificación Hidrológica, en el desarrollo de los títulos II y III de la Ley de Aguas
• Real Decreto 849/1986, de 11 de abril, por el que se aprueba el Reglamento de Dominio Público Hidráulico, que desarrolla los títulos preliminar, I, IV, V, VI y VII de la Ley 29/1985, de 2 de agosto, de aguas