El dret de les persones a gaudir d'un medi ambient adequat

L'article 45 CE, dedicat al medi ambient, estableix el dret de les persones a "gaudir d'un medi ambient adequat (...), així com el deure de conservar-lo" i fa un mandat als poders públics que a vetllar per la "utilització racional de tots els recursos naturals, amb la finalitat de protegir i millorar la qualitat de vida i defensar o restaurar el medi ambient, recolzant-se en la indispensable solidaritat col·lectiva".

A més de l'obligació que tenen les administracions públiques i els particulars de respectar i no agredir el medi ambient, aquest article proclama amb tota claredat aquest deure col·lectiu de totes les persones a tenir cura de la terra.

L'ús social de la propietat

Un dels debats més rics i inacabables en el món del dret és precisament el que gira al voltant del contingut del dret de propietat. Aquest contingut ha sofert notables canvis des de l'original concepció del dret romà fins a la concepció actual.

En el dret romà, es considerava que el dret de propietat era il·limitat: el propietari tenia uns drets, textualment, “d’usar i abusar” de l'objecte sobre el que recau la propietat. Els límits de la finca, a més, incloïen el vol “fins al cel” i tot el subsòl “fins als inferns”.

Des del dret romà fins a la concepció actual, el dret de propietat ha anat trobant alguns límits. Aquests límits obeeixen als drets dels tercers i de la societat davant els de la propietat, buscant un equilibri sovint difícil de trobar: servituds forçoses (aigües, pas, aqüeducte,...), planejament urbanístic, figures jurídiques de protecció (Parc Nacional, Parc Natural, Espai d’Interès Natural,...), domini públic, etc.

En l’actualitat, continua sense haver un acord jurídic ni social unànime sobre quin és el contingut essencial del dret de propietat, és a dir, sobre fins quin punt és una potestat absoluta sobre el seu objecte, el qual pot ser excepcionalment limitat per causes d'interès públic, o bé un conjunt de facultats concretes que la llei atribuieix al propietari en funció de la naturalesa de l'objecte.

Si observem el què ens diuen la Constitució Espanyola i els codis civils espanyol i català, veurem que la Constitució expressa clarament que el contingut del dret de propietat s'integra per un conjunt de facultats i obligacions que ha de dependre necessàriament de la naturalesa de la cosa objecte d'aquesta propietat i la seva utilitat social:

- Art. 33 de la Constitució Espanyola: “1. Se reconoce el derecho a la propiedad privada y a la herencia. 2. La función social de estos derechos delimitará su contenido, de acuerdo con las leyes. 3. Nadie podrá ser privado de sus bienes y derechos sino por causa de utilidad pública o interés social, mediante la correspondiente indemnización y de conformidad con lo dispuesto por las leyes.”

En canvi, tant el Codi Civil espanyol com el Llibre V del Codi Civil de Catalunya, recentment aprovat, semblen partir de la concepció d'un poder absolut que pot ser limitat per la llei:

- Art. 348 del Codi Civil espanyol: “la propiedad es el derecho a gozar y diponer de una cosa sin más limitaciones que las establecidas en las leyes. (...)”. Tot i que la forma en què s'expressa denota el seu caràcter residual o excepcional, el Codi Civil espanyol ja preveu límits legals al dret de propietat. residual, imposa límits legals al dret de propietat, uns límits que, en relació amb la Constitució, hauran de ser en benefici de la utilitat social de la cosa objecte del dret de propietat.

- Art. 541-2 del Codi Civil de Catalunya: "Les facultats que atorga el dret de propietat s'exerceixen, d'acord amb llur funció social, dins dels límits i amb les restriccions que estableixen les lleis." Aquest text, aprovat pel Parlament de Catalunya el 10 de maig de 2006, recull ja plenament el concepte d'ús social de la propietat establert per la Constitució Espanyola.

El dret civil català

Un dels senyals d’identitat de Catalunya és l’existència d’un dret civil propi. El dret civil és aquella part del dret que regula les relacions entre les persones, en general, i en particular la personalitat jurídica, les relacions familiars, la successió en cas de mort, les obligacions i contractes i els drets reals. El dret civil català es composa de diferents figures històriques, diferents del dret civil espanyol, recollides actualment per la Compilació de dret civil de Catalunya (Llei 13/1984, del 20 de març, sobre la Compilació del dret civil de Catalunya).

L’art. 149.1.8 de la Constitució Espanyola reconeix l’existència de drets civils propis de les comunitats autònomes i el dret d’aquestes a conservar-lo, modificar-lo i desenvolupar-lo. Aquest article, però, ha sigut la base de diversos recursos d’inconstitucionalitat contra iniciatives de desenvolupament del drets civil català, ja que ofereix dubtes sobre si la Constitució reconeix el dret a desenvolupar els drets civils autonòmics en general o només en aquelles figures jurídiques existents.

La voluntat del Govern català en els últims anys ha sigut promulgar un Codi civil català complert, incloent aquelles figures recollides a la Compilació i regulant de nou les que no hi estan incloses. Una peça clau per a dur a terme aquesta tasca és l’Observatori de Dret Privat de Catalunya, creat pel Decret 13/2000, del 10 de gener, de reestructuració parcial del Departament de Justícia, i format per un consell rector, una direcció executiva i una comissió de codificació, amb la finalitat, entre altres, que actuï com un instrument especialitzat de l’acció política del Govern en matèria de dret privat.

El Codi civil civil s’estructurarà en sis llibres (o apartats) que regularan cadascuna de les matèries integrants: Llibre I, disposicions generals; Llibre II, la persona i la família; Llibre III la persona jurídica; Llibre IV, les successions; Llibre V, els drets reals; i Llibre VI, les obligacions i els contractes. Actualment, estan vigents els codis de família i successions, que en el futur han de constituïr els llibres II i IV del Codi civil català, respectivament, i ja està promulgat el Llibre I, a la Llei 29/2002, de 30 de desembre (anomenada 1a llei del Codi civil català), actualment impugnada pel Govern de l’estat espanyol en base a l’article 149.1.8 de la Constitució Espanyola.

Els drets reals limitats

Els drets reals són drets que es constitueixen al voltant d’una finca a partir d’un acord de voluntats o d’una situació jurídica que els fa néixer obligatòriament. El principal dret real que existeix és el dret de propietat (ple domini), que integra totes les facultats relatives a la finca, però també existeixen drets reals de caràcter limitat, que consisteixen en facultats concretes (gaudir, prendre els fruits, aprofitar, passar,...) que van despullant de facultats el dret de propietat (convertint-lo en la “nua propietat”).

La gran diferència (i avantatge) dels drets reals respecte d’altres drets, és que els drets reals s’inscriuen al Registre de la Propietat i, per tant, van lligats a la finca, és a dir, que han de ser acceptats pel propietari de la finca encara que hi hagi canvis de titularitat, per la qual cosa aporten una gran seguretat jurídica.

La legislació catalana sobre els drets reals limitats

Els drets reals limitats estan regulats a Catalunya per un conjunt de lleis molt recents que recullen, endrecen i desenvolupen el contingut de la Compilació. Aquest conjunt normatiu serà refós en el futur Llibre V del Codi civil català.

El dret civil català és, històricament, molt generós en la regulació dels drets reals limitats, que permeten gran varietat de possibilitats per arribar a constituir drets en favor de les entitats de custòdia del territori. Usdefruits, servituds, censos o cessions són figures jurídiques existents que s’adapten a les necessitats de cada situació.

• Legislació específica dels drets reals a Catalunya
• Llei 6/1990, de 16 de març, dels censos
• Llei 13/2000, de 20 de novembre, de regulació dels drets d’usdefruit, d’ús i d’habitació
• Llei 22/2001, de 31 de desembre, de regulació dels drets de superfície, de servitud i d’adquisició voluntària o preferent
• Llei 25/2001, de 31 de desembre, de l’accessió i l’ocupació
• Llei 23/2001, de 31 de desembre, de cessió de finca o d'edificabilitat a canvi de construcció futura
• Llei 19/2002, de 5 de juliol, de drets reals de garantia
• Llibre III de la Compilació de Dret Civil de Catalunya (Decret legislatiu 1/1984, de 19 de juliol, pel qual s'aprova el Text Refós de la Compilació del Dret Civil de Catalunya). Les escasses disposicions d’aquesta norma no derogades per la legislació anterior queden com a supletòries en matèria de drets reals a Catalunya.

La normativa sectorial és sempre dispersa i complexa de cercar i d’entendre, sobretot quan hom intenta fer una lectura global del dret sobre el territori, com fem des de la custòdia del territori.

Aquest és un recull de la legislació que fins avui la XCT ha utilitzat més sovint en relació a acords de custòdia del territori, amb una breu introducció sobre en quins aspectes ens ha sigut útil. La legislació indicada en català és legislació catalana, mentre que la indicada en castellà és legislació estatal. Noteu que aquest és encara un recull força parcial i que hi ha altra normativa de desenvolupament i reglamentació (decrets, ordres...) que anirem afegint.

Data d’actualització 17.11.2003

• Normativa d’espais naturals: regula la declaració de reserves naturals privades, així com la regulació i els ajuts que poden aplicar-se a les finques que es troben dintre un espai d’interès natural declarat per una entitat pública.
  • Ley 4/1989, de 27 de marzo, de conservación de los espacios naturales y de la flora y fauna silvestres.
  • Llei 12/1985, de 13 de juny, d’espais naturals.
     
• Normativa agraria i forestal: s’hi poden trobar reconeguts alguns ajuts o avantanges jurídics per a la gestió de finques rústegues compatible amb la seva conservació.
  • Llei 18/2001, de 31 de desembre, d’orientació agrària
  • Ley 19/1995, de 4 de Julio, de modernización de las explotaciones agrarias
  • Decreto 118/1973, de 12 de enero, por el que se aprueba el texto de la Ley de reforma y desarrollo agrario
  • Decreto 2059/1974, de 27 de junio, por el que se regula provisionalmente el procedimiento de concentración parcelaria de carácter privado establecido en el artículo 240, apartado II, de la Ley de reforma y desarrollo agrario
  • Llei 6/1988, de 13 de març, forestal de Catalunya
  • Ley de montes de 1957
     
• Normativa de caça i pesca: útil per a la inclusió / segregació (declaració de refugis de fauna salvatge) de finques a / dels vedats.
  • Ley 1/1970, de 4 de abril, de caza
  • Decreto 506/1971, de 25 de marzo, por el que se aprueba el Reglamento para la ejecución de la Ley de caza de 4 de abril de 1970
     
• Normativa urbanística: determina les facultats de la propietat respecte la seva finca, en funció de la qualificació del sòl.
  • Llei 2/2002, de 14 de març, d’urbanisme
     
• Normativa d’aigües: cal tenir-la en compte per als espais naturals de ribera i costes, ja que tenen una regulació diferenciada de la resta del territori. Les costes i riberes, d’altra banda, són llocs especialment interessants per a la custòdia, ja que hi trobem sovint hàbitats d’especial valor. Així aquesta legislació sectorial pren una rellevància encara més gran.
  • Real Decreto Legislativo 1/2001, de 20 julio, por el que se aprueba el texto refundido de la Ley de aguas.
  • Ley 22/1988, de 28 de julio, de Costas
  • Real Decreto 927/1988, de 29 de julio, por el que se aprueba el Reglamento de la Administración Pública del Agua y de la Planificación Hidrológica, en el desarrollo de los títulos II y III de la Ley de Aguas.
  • Real Decreto 849/1986, de 11 de abril, por el que se aprueba el Reglamento de Dominio Público Hidráulico, que desarrolla los títulos preliminar, I, IV, V, VI y VII de la Ley 29/1985, de 2 de agosto, de aguas